Entrevista a Andres Lago
Presentació
Titulat en la Llicenciatura d’ Enginyeria tècnica industrial química i un grau superior sobre organització d’empreses. Des de fa 10 anys imparteix les assignatures de tecnologia i economia de l’empresa a la ESO i al Batxillerat a l’Escola Sant Josep de Teresianes al barri de Gràcia (Barcelona). Des de fa uns dos anys, també imparteix l’assignatura optativa d’emprenedoria.
Actualment, s’imparteix una optativa d’emprenedoria a tercer de la ESO des de fa uns dos o tres cursos aproximadament. Amb la Llei Wert s’obliga a les escoles a oferir emprenedoria de primer a tercer i després a quart una optativa d’economia més de l’empresa en general (enfocada en la formació més acadèmica) i una altra més concreta d’emprenedoria (enfocada en una formació més pràctica).
El curs que ve, en principi, segons els plans pensants, entra en vigor LOMCE i llavors a primer i tercer de la ESO i primer de batxillerat s’haurà d’instaurar com a oferta obligatòria que no és el mateix que s’hagi de realitzar obligatòriament. Per tant, les escoles hauran d’oferir-la però això no vol dir que els alumnes l’hagin de cursar si no volen. En aquest sentit, s’haurà de veure en un futur com és la implantació i com funciona.
Quan estigui instaurat tot el sistema, tenint en compte els matisos que el Departament d’Ensenyament ha fet, llavors globalment s’ofereix més l’economia més destinada a l’empresa. És a dir el que és emprenedoria. Penso i considero que és molt interessant ja que gairebé totes les carreres, al final alguna cosa d’empresa s’ha de saber encara que no siguis empresari. Una cosa és ser emprenedor i una altra cosa empresari. Són conceptes diferents.
Creu que l’educació financera en la societat és imprescindible? (fins quin punt influeix en ella)
Per suposat, ja que sense saber que és un pressupost o saber fer uns mínims càlculs d’ingressos, despeses, interessos, inversions, riscos... Sense aquets càlculs anar per el món “econòmicament parlant” és bastant trist.
De totes maneres, si es pren una postura conservadora, com molta gent antigament ha fet, el sentit comú ajuda: “no gastis més del que guanyes” però aquest fet no optimitza els recursos. Per exemple, si guanyes 5 i gastes 2, estalvies tres. Això és en general el que ha estat fent la gent fins ara. Però avui dia, s’està entrant en un cercle en què es guanyen 5 i es gasten 6. I això genera desequilibris i és perillós. Actualment, sobretot hi ha problemes en la percepció sobre els riscos de les inversions. Per exemple, el tema dels segells, de la filatèlia, de les preferents, no saber el que s’està firmant... En aquest sentit, és molt delicat i molt important a nivell general: “mai firmis sense haver llegit”. No només es tracta de no tenir cultura financera o conèixer-la sinó que es tracta també de saber sobre cultura bàsica legal, és a dir, no només econòmica. No es pot afirmar o acceptar les condicions sense haver-ho llegit detingudament prèviament. Per exemple, a Internet es donen moltes coses per vistes i llegides sense haver-ho fet realment. Aquest fet també és perillós perquè poden posar-nos el que vulguin i estafar-nos.
Què pensa sobre el tema de les preferents?
És un tema molt delicat i serio. És com tot, en una inversió mentre les coses vagin bé, no hi ha problemes aparents. Però en aquest cas, hi havia un risc i es va tapar pensant que no passaria res mai. I això va ser un error greu de caràcter estructural. Es pensava que no passaria mai i es van oferir uns interessos molt atractius. De totes maneres, jo sempre dic que “ningú dóna quatre duros a quatre pessetes”. Això és així i des de sempre per molt que soni tòpic. S’ha de saber ja que la realitat és que si t’ofereixen un interès molt atractiu, per sentit comú, ha d’haver-hi un cert risc. Perquè si no qui ho aguanta? No es pot entendre. L’ambició a vegades et fa creure malament, en coses que el sentit comú no et faria creure.
Creu que hi ha un interès en què la població no rebi educació financera obligatòria? (de fet a la seva escola no s’imparteix)
Sempre hi hagut l’interès què el coneixement interessant estigués en mans només en mans de pocs. De fet, que pugin les tasses universitàries d’aquesta manera és un escàndol. Amb això ja es diu molt, per què només ha d’estudiar qui té diners?. És una barrera d’entrada als estudis superiors, i el fet què els màsters costin més que els graus...
Tot i que, en aquest sentit, el fet d’ofertar assignatures com l’emprenedoria és interessant.
D’altra banda, què li sembla que siguin els bancs els que, com en el cas de Galicia, el BBVA, tirin endavant els programes i imparteixin les classes? En aquest sentit, els continguts poden estar segats o són interessats? Fins quin punt?
Penso que les entitats financeres podrien ajudar a la formació dels professors, sempre i quan els professors tinguin uns coneixements bàsics d’empresa ja sigui a nivell més econòmic, empresarial o d’organització d’empresa (que és el meu cas) però partint d’aquest fet, que els professors tinguin certes nocions de base. Que no entrin directament a les aules i tinguin contacte formatiu amb els alumnes directament ja que llavors la informació està sesgada, es dóna una visió molt partidista.
Em sembla molt bé que es fomenti l’emprenedoria, que s’ajudi als professors, que es complementi amb conceptes nous... És a dir, que es formi als professors no em sembla malament. Però sobretot que no sigui en contacte directe amb els alumnes. Perquè si no, hi ha un doble interès.
Per tant, ha d’haver-hi un filtre, que som els mateixos professors. De no ser així el doble interès és clar. D’una banda, el de l’entitat financera que paga un sou a la persona que s’encarrega de formar, com a treballador de la banca, i després l’interès del contingut transmès per la formació, ja que no és neutral. No hi ha cap tipus de neutralitat “juez y parte”. El fet, que els coneixements els transmeti una persona que està en plantilla a l’entitat bancària també suposa un risc. Sens dubte, influencia i fa que només es transmetin els continguts que els interessen.
Com a professor d’economia, estaria disposat a que l’escola s’integrés en un projecte d’aquest caire que formés als alumnes en educació financera? Ho has proposat en alguna ocasió?
Si, de fet hem participat en diversos projectes. Un via online que es va fer a primer de batxillerat a l’assignatura d’economia sobre simulació d’empresa amb ESIC, que va ser molt interessant. Però vam desenvolupar un altre que va ser molt més enriquidor i va ser amb Junior Achievement. Es tracta d’una organització que fomenta l’emprenedoria, de fet, el lema és “aprendre i emprendre”. Amb els alumnes vam crear una empresa, amb accions, amb el suport d’aquesta organització. Això es va fer un any, va costar molt ja que com tot resulta bastant complex, va sortir bé però podria haver estat millor.
En la mesura en què la cultura emprenedora i la financera s’instauri és com l’anglès. Quan abans es comenci, més es pot aprendre. Tot i així, al no obrir-se aquestes cultures a tot l’alumnat es perden moltes oportunitats. Ja que emprenedor no té perquè ser una persona que estudiï lletres o el batxillerat social obligatòriament, sinó que emprenedor ha de ser-ho tothom en el seu camp.
Tot i així, considero que hi hauria d’haver una assignatura especifica sobre educació financera. Ja que l’emprenedoria sí que és molt important en diversos aspectes com ara no només la creació d’una empresa, noves idees, funcionament intern de l’empresa, potenciar capacitats d’organització, suggeriment d’idees, dinamització (fet molt important)... És a dir, el que es busca és que es facin activitats de caràcter proactiu. No quedar-se amb allò que ja es té, sinó innovar sempre que es pugui.
D’altra banda, està la cultura financera. De com gestionar els ingressos, les despeses, com controlar-ho... Aquests elements són explicats en algun tema (lloguer, hipoteca, llar...) de tecnologia de quart d’ESO, però de forma optativa. A més, s’explica molt poca cosa i molt per sobre.
Considero que s’hauria de fer obligatòriament, és a dir, ensenyar a tot l’alumnat de manera obligatòria. No només com optativa o en una matèria com tecnologia, sinó que hauria d’estar incorporada, fins i tot, dins de les pròpies matemàtiques. Explicar-les com una part més de la branca de les matemàtiques, ja que en realitat no deixen de ser càlculs i números útils pel dia a dia. Un tema més.
En aquest sentit, també és important parlar del tema de les inversions i de les compres a diversos terminis. Avui en dia, és més que comú. Per això, és necessari conèixer conceptes com ara el TAE, el TIN... S’ha de saber de què et parlen per tal de poder comparar. Primer s’ha d’estudiar per poder aprendre i així més tard poder entendre i aplicar-ho en situacions quotidianes, molt a prop de nosaltres. No és que sigui complicat, però s’ha d’entendre.
En el cas dels productes financers mai un no s’ha d’involucrar en algun que no es conegui. A més, sempre s’ha d’intentar estar assessorat per una persona que no prengui part en el negoci ja que sinó pot influir pel fet de tenir interessos personals. És a dir, el millor en aquests casos, és un assessor extern. Encara que econòmicament suposi una despesa més elevada és important assessorar-se així. La funció d’un assessor financer que no té res a veure ni manté cap relació amb l’entitat financera amb la qual ens relacionem nosaltres.
Estan interessats els alumnes en l’economia i educació financera?
Penso que a la immensa majoria dels alumnes, si ens fixem en les experiències i vivències personals els agafa encara molt lluny. Sí que és cert que alguns que potser escolten parlar del tema a casa o han vist algun cas, i més amb la situació actual, tenen més interès, però la gran majoria no. A més, hi ha molts conceptes que esdevenen difícils de fer-los entendre ja que no entren al temari, no hi ha temps suficient...
Tot i així, sí que s’intenta analitzar diversos diaris, suplements econòmics però en la justa mesura ja tant el temari com el temps són molt pautats.
Amb quin nivell d’educació financera considera que arriben els estudiants a la universitat?
El problema principal és que alguns saben alguna cosa, però molts altres no saben res. No es pot fer una mitjana aritmètica exacta. Perquè com ja esmentat hi ha alguns que van adquirint certs coneixements a casa seva o de manera autònoma. Tot i així, el fet que l’economia en si es tracti d’una assignatura de caràcter optatiu perjudica a què el conjunt de l’alumnat no pugui ni adquirir les nocions més bàsiques en aquest àmbit. Per això, és molt relatiu. Tampoc hi ha ningú en concret que els hi expliqui conceptes d’educació financera (hipoteques, nòmines...). Es tracta de conceptes molt pràctics i d’ús quotidià, molts d’ells totalment necessaris. Però qui ho explica al conjunt de l’alumnat i, fins i tot, de la població?.
Per això, en moltes ocasions com no es té la informació necessària s’ha de recórrer a tercers, com per exemple, els gestors. Si aquests són de confiança encara ens poden ajudar, però si no és així...
La formació no només està a les aules. La formació està a la ràdio, als diaris... La formació està a molts llocs. Tenint una base, es pot anar a les biblioteques a buscar llibres relacionats per seguir ampliant coneixements, escoltar la ràdio en diverses emissores per tal d’evitar sesgament, diversos diaris, pel mateix motiu... I fins i tot, a la televisió alguns programes de tipus especialitzats com és el cas de Valor afegit, entre d’altres. També d’altres que parlen sobre temàtiques del món de l’economia i el que suposa en l’actualitat la situació en què ens trobem, com per exemple, els desnonaments. En programes com el 30 minuts.
És interessant que es divulgui la informació, que es parli, però donant diversos punts de vista per tal d’enriquir i aprofundir més en els coneixements que es volen transmetre.