Parlem d'economia

La conjuntura econòmica actual ha comportat que gran part de la població no vegi sortida a la crisi iniciada al 2008, ja sigui per l’alta taxa d’atur, les dificultats de trobar feina, les retallades que estan sofrint les arques públiques o la seva llarga durada. Jo em considero una d’aquestes persones pessimistes. Moltes vegades he pensat que en acabar la universitat no trobaré un lloc de treball que tingui a veure amb les carreres que estic estudiant, o que, fins i tot, m’hauré de guanyar la vida fora de l’Estat Espanyol.

 

Davant d’això, és agradable tenir l’oportunitat de tenir en mà el llibre Després de tocar fons de Joan Majó per tal de poder imaginar un futur totalment diferent a la visió que tenia en ment. D’aquesta manera, potser aconseguiré encarar-lo amb optimisme, positivisme i confiança a partir del replantejament d’actituds i conductes que l’autor assenyala.

 

Joan Majó i Cruzate és un empresari i polític català que va ser Ministre d’Indústria i Energia durant el Govern de Felipe González. No obstant això, també és doctor en Enginyeria Industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya. Després de l’èxit dels seus altres llibres relacionats amb la crisi econòmica, com per exemple No m’ho crec! Entendre la crisi per comprendre el món que ens espera, Majó dedica aquest assaig a exposar alternatives per fer front al futur tot fent un repàs de les perspectives que la ciutadania té vers l’energia, les tecnologies de la comunicació, la salut, les noves formes de treballar i l’educació. A més d’això, l’autor, com a un dels divulgadors de temes econòmics i socials més populars del país, ofereix un conjunt de valors i hàbits que haurien de canviar per tal de tendir a un model econòmic més sostenible.

 

El llibre, a més de contenir idees molt rellevants, és realment molt didàctic i pràctic. A més a més, la lectura és amena i àgil gràcies al to sincer, amistós i humil que desprén l’autor. Majó també ofereix aclaracions en alguns conceptes més tècnics de l’economia i insereix exemplificacions o comparacions per tal d’entendre algunes metàfores. Per tant, el llibre exposa els conceptes de forma molt clara i raonada, tot subdividint-los en capítols molt ben diferenciats.

 

Es tracta, doncs, d’un relat que podria anar dirigit a un públic divers de totes les edats, ja que es pot entendre perfectament tenint poques nocions d’economia. Tanmateix, és realment interessant que Majó incorpori la seva pròpia experiència en l’exposició d’alguns temes, com per exemple, quan tracta el tema del dret a la sanitat pública i fa referència a l’època en què ell estava al Govern o també, quan fa referència als funcionaris de la Comissió Europea al exposar les noves formes de treball. Crec que el fet d’oferir els exemples a partir del que ha estat pròxim a la seva trajectòria és un valor afegit que dóna molta credibilitat i força al relat.

 

L’assaig està dividit en tres grans parts molt ben diferenciades que segueixen un ordre lògic del discurs: el relat comença fent una mirada en perspectiva al passat, que probablement és la part menys novedosa, ja que són fets molt coneguts per tothom i que han estat tractats diverses vegades, tant en les assignatures d’economia, com als mitjans de comunicació o als llibres. No obstant això, en aquesta part es veu clarament la visió crítica o exigent que Majó té vers les actuacions del govern espanyol, així com les perspectives que té de cara a una regulació de l’economia europea. Però, sens dubte, crec que les dues parts restants on Majó presenta una mirada amb esperança al futur i les noves eines per fer-lo possible són les més interessants i innovadores. I és per aquesta raó que al llarg de l’anàlisi els hi donaré més importància.

 

Tot i així, al llegir el llibre cinc anys després de la seva publicació, tinc la sensació que moltes de les temàtiques que Majó exposava cada vegada són més visibles en la vida quotidiana, com seria, la rellevància de la societat de la informació o l’aposta per les energies renovables. Per tant, crec que Majó no anava tant equivocat. Actualment ja cada vegada s’aposta més per les plaques solars en el sector de la construcció i, de fet, s’estan construint cases més ecològiques, més còmodes i també s’està apostant, en ocasions, per la rehabilitació de pisos antics. No obstant això, tal i com remarcava Majó, l’estalvi energètic és la prioritat, i malauradament, encara ara la població no està prou conscienciada en aquest aspecte.

 

D’altra banda, la revolució tecnològica a la que l’autor fa referència avui dia ja és perceptible en tots els àmbits de la vida quotidiana i, probablement, ja hem deixat enrere la societat industrial per passar a la societat de la informació, ja que actualment tots estem connectats a partir de la xarxa fent ús de diversos dispositius, sobretot els anomenats smartphones.

 

Però en relació a aquest tema el que més m’ha cridat l’atenció és la reflexió que Majó fa a partir de la rellevància que tindrà el sector de serveis on l’economia estarà basada en el coneixement. Com molt bé apunta l’autor a la introducció i va repetint al llarg del llibre, la crisi no s’acabarà només amb una política reactivadora, sinó que en necessitem una de reconversora. És a dir, unes polítiques que generin nous llocs de treball a partir de la identificació de nous sectors, com són els de les tecnologies de la informació.

 

En relació a aquest aspecte, Majó exposa la possibilitat que en un futur les persones que es dediquin al sector terciari treballin des de la llar sense la necessitat d’anar a la feina de forma presencial. Segurament, pocs de nosaltres havíem pensat en aquesta possibilitat. Tot i així, fa pocs mesos vaig decidir de començar a estudiar una carrera a distància. Al principi, no estava gaire convençuda de si funcionaria pel fet de pensar que seria molt diferent al mètode tradicional al basar-se en Internet. Però al llarg d’aquest temps m’he adonat que realment es pot cursar una carrera sense estar present a classe. A partir de la meva experiència, crec que això també seria possible –i molt efectiu- en els àmbits del món laboral que Majó apunta, com són els exclosos de les activitats industrials. Ara bé, això comportaria diverses dificultats, com les que apunta l’autor en el canvi de model en els drets dels treballadors i també noves formes de contractació.

 

Per últim, a parer de l’autor, aquesta política reconversora hauria d’anar acompanyada d’un canvi de valors i costums per part de la ciutadania. I en aquest punt considero que en diverses ocasions Majó fa volar coloms. Al parlar dels reptes de l’economia espanyola, l’autor assenyala que hauríem d’adaptar-nos a una nova realitat. És a dir, canviar el nostre model de vida, els nostres hàbits de consum i l’organització econòmica. Està clar que això és necessari, però malauradament penso que això no podrà portar-se a terme, almenys, a curt termini. La gent seguirà igual per culpa del model social que hem anat construïnt els darrers anys: un model que ens ha permès un creixement permanent i que d’una generació a l’altre cada vegada ha anat a més. Crec, doncs, que seria molt difícil passar d’un consum en excés a un consum moderat del que es consideraria bàsic. No obstant això, m’agradaria poder reconèixer d’aquí uns anys que anava equivocada i que, per tant, el que Majó sostenia al escriure aquest llibre al 2010, no era una quimera.