Parlem d'economia

 

Fins al 2008 vam viure immersos en un període de bonança, on tothom anava de viatge, comprava cotxes o firmava hipoteques sense cap por a perdre el lloc de treball o a no arribar a final de mes a causa d’una baixada de salari. Això és un clar exemple que ningú era conscient que l’economia mundial començava a entrar en declivi a causa de la fallida del banc americà Lehman Brothers. I el mateix passava amb la bombolla immobiliària iniciada el 1997, que arribava a la seva fi després d’uns anys de creixement pel sector de la construcció.

 

És llavors quan vam començar a rebre notícies a través dels mitjans de comunicació que les coses no anaven bé, que cada vegada hi havia més atur, tancament d’empreses i que moltes entitats financeres tenien problemes de solvència.

 

Arran d’això, molts economistes van començar a obtenir protagonisme en els mitjans de comunicació alertant del perill que s’aproximava: la famosa crisi econòmica. El principal d’ells, va ser Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de la Facultat d’Economia IQS de la Universitat Ramon Llull. A més de la seva docència, però, Becerra al llarg dels anys també ha ocupat diversos càrrecs a empreses de la indústria siderúrgica.

 

El primer llibre de l’economista és El crash del 2010 i, de fet, també ha estat el més editat i venut de l’autor. En ell, el catedràtic ja afirmava el 2009 que “el pitjor estava a punt d’arribar” i que es tractava d’una crisi de les magnituds de la del Crash del 29, una teoria que ja ell mateix defensava des de 2006.

 

L’expert sovint va ser criticat pels seus contraris, ja que afirmaven que el seu primer llibre contenia prediccions massa apocalíptiques i irreals. Però no només els crítics no van fer cas de les prediccions de l’endeví Becerra: el govern socialista de Zapatero i el seu ministre d’economia, que llavors era Pedro Solbes, tampoc van tenir en compte les seves previsions, ja que sovint afirmaven en els mitjans de comunicació que es tractava d’una mala situació temporal, que quedava molt lluny de les prediccions apocalíptiques de Becerra.  

 

No obstant això, tant els crítics, com el govern o com molts de nosaltres, i m’incloc, anavem errats. És així ja que moltes de les previsions que Becerra fa al seu llibre, s’han acabat complint i, probablement, si molts li haguéssim parat més atenció, haguéssim tingut una actitud molt més previsora o crítica davant aquesta conjuntura econòmica.

 

Davant d’això, la meva primera impressió a l’acabar al llibre ha estat la d’impotència. Impotència per no haver tingut a mà aquest llibre fins al dia d’avui. Tot i així, coneixent-me, al llegir-lo jo també hagués pensat que Becerra era massa pessimista, ja que quan sortia a la televisió sempre havia pensat que els seus discursos eren un pèl catastròfics o exagerats.

 

Però al haver-lo llegit ara, he pogut comprendre coses de la crisi econòmica i l’evolució del sistema capitalista que no sabia, així com constatar que quasi tot el que Becerra preveia, s’ha complert. I és per aquesta raó que recomano la lectura d’aquest llibre, pel fet que crec que sempre està bé reconèixer la bona feina dels altres. I en aquest sentit, es pot afirmar que l’economista ho ha anat encertant tot fil per randa. I és per aquesta raó que últimament se l’ha definit com a profeta de la crisi.

 

Considero que El crash del 2010 és un llibre interessant pel fet que tracta els diferents sistemes econòmics el llarg de la història, així com la trajectòria d’aquests. I l’economista ho fa fent sempre referència a la fi –en un futur pròxim- del sistema capitalista, iniciat el 1820.

 

El catedràtic Becerra fa les explicacions emprant un llenguatge fàcil, amb explicacions de forma planera i comprensiva que ajuden que la lectura del llibre sigui àgil i agradable. Així doncs, com a vegades molts llibres econòmics semblen dirigits per a experts del sector, aquest no. I crec que això esdevé un valor afegit, ja que no sempre és fàcil explicar l’economia de manera entenedora, però Santiago Niño Becerra ho aconsegueix. I a més d’aconseguir-ho ho fa sense eufemismes, ja que sovint descriu tant les causes com les conseqüències de la futura crisi amb cruesa, duresa i sense embuts, molt sovint mostrant-se crític amb les polítiques i la gestió del govern espanyol i també amb la burgesia, utilitzant cites de filòsofs de la talla de Friedrich Engels.

 

Aquest llibre està estructurat en set capítols. Els primers capítols serveixen per introduir-se amb el sistema econòmic actual, ja que és en aquests capítols on el catedràtic tracta els orígens històrics del capitalisme oferint-ne les seves bases i els seus principals actors.

 

No obstant això, al meu parer, els capítols centrals són els més importants i els que més m’han aportat. És així ja que en aquests apartats del llibre l’economista explica el Crash del 29: les seves causes, el què va passar i les seves solucions. Jo no en sabia gran cosa d’aquesta crisi d’Estats Units, només el que m’havien explicat algunes vegades per sobre a algunes classes d’economia. Però l’explicació de Becerra m’ha servit per aprofundir i adonar-me com una crisi és capaç de capgirar tot el sistema com ho va fer la del Crash del 29 a partir de la segona meitat del segle XX.

 

És també en un dels capítols centrals, anomenat ‘la crisi del 2010’, on Santiago Niño Becerra explica com s’ha arribat a la crisi econòmica actual. Probablement l’explicació que ja hem sentit més d’una vegada, però que des del meu punt de vista, sempre està bé repassar. Després d’aquestes explicacions, Becerra ens recorda, en el capítol ‘the way we are’, tal com he dit abans, amb duresa i sense eufemismes, que tot el que teníem abans del 2008, és a dir, el context de bonança, mai ho recuperarem, ja que en cap cas tornarem al ritme de vida de la primera dècada del segle XXI.

 

No obstant això, entremig d’aquestes explicacions –gens optimistes- en ocasions he trobat a faltar que l’autor es mullés més en aspectes sobre possibles solucions per a sortir del forat negre o a explicar com seria al seu parer el nou sistema econòmic que s’aproxima un cop el sistema capitalista arribi a la seva fi.

 

És per aquesta raó que m’hagués agradat que l’autor hagués dedicat un capítol al final del llibre a explicar aquests aspectes. Però al 2012 Becerra va publicar Més enllà del crash, on probablement respon als meus interrogants sobre la situació després de la crisi. Un llibre, doncs, que em queda pendent a llegir per a conèixer les previsions –de ben segur encertades- del futur que ens espera.

 

Per concloure, vull fer referència a la qual des del meu punt de vista és la principal lliçó del llibre El crash del 2010: tots els sistemes econòmics pateixen fortes crisis amb fortes conseqüències i que, tal com diu l’economista, encara que hi hagi una bona gestió mitjançant mesures preventives, en cap cas les crisis econòmiques es poden evitar.

 

I acabaré amb una cita de l’autor que em sembla molt indicada i encertada per a resumir les seves paraules i idees: “a medio plazo lo único que hay que hacer es sobrevivir. Hemos estado viajando en un crucero fabuloso y ahora, de golpe, es un bote de remos”.