Parlem d'economia

“La crisi ha passat. I ara què?” Aquesta és la pregunta inicial que ens planteja Joan Majó amb el seu llibre El món que ve… ja el tenim aquí (2012). Una pregunta fàcil de formular, però difícil de respondre en aquest context polític, econòmic i social tan complex en el que vivim. Segons els polítics, la crisi ja està veient la sortida del túnel, i encara que la població no acaba de veure els seus arguments del tot convincents, percep que el pitjor ja ha passat o està acabant de passar. Diuen que després de la tempesta arriba la calma, però en aquest context polític i econòmic pot arribar de tot menys l’estabilitat si tot segueix com l’època prèvia a la crisi. 

 

Joan Majó (Mataró, 1939), empresari, enginyer i polític català exposa aquesta idea incertesa davant la situació que ens espera en un futur molt pròxim. El sistema s’ha de mantenir però les formes de funcionament, d’entendre la política, l’economia i els recursos s’han de modificar per tal que s’adaptin al nou panorama. Les anteriors formes són obsoletes.

 

L’autor, lluny de les xifres i dels indicadors numèrics que caracteritzen l’economia en el seu estat més pur, aposta per una forma d’explicar la realitat clara, directa i concisa. Accessible per a qualsevol persona (amb un mínim d’estudis) però el més important, és que com bé diu ell mateix, no està pensat per economistes o estudiosos del sector, sinó per a la gent, persones del carrer que tenen present la crisi a la seva vida quotidiana o joves estudiants que la seva percepció directa serà imminent. 

 

Majó aconsegueix el seu objectiu a partir d’un llenguatge planer, entenedor i sobretot molt pròxim amb el lector a qui tot sovint s’hi dirigeix per tal d’acabar de fer més comprensible allò que li està explicant. Un recurs útil i efectiu si s’utilitza amb la mesura correcta, però que en excés, com es dóna el cas en alguns fragments, pot reduir la velocitat del discurs narratiu i desviar l’atenció del lector o fer-li perdre el fil.

 

El llibre es divideix en vuit apartats que representen amb un concepte tots aquells canvis que s’estan produïnt o que s’haurien de realitzar (La globalització, els recursos, la política, Europa, entre d’altres). És important destacar que l’autor des d’un inici explica el plantejament que seguirà la seva obra i per tant li permet al lector començar a crear un esquema mental per entendre el fil de la narració.

 

L’economia és un tema complex i descriure la situació actual i la que ens espera és una tasca difícil de realitzar, per això, trobo adient la forma en que Majó estructura cada capítol, fent un retrospectiva històrica del passat, allò que ha conduït a la situació de crisi, passant pel panorama actual i en alguns casos, aporta solucions o els seus propis punts de vista de quins canvis realitzaria per tal de millorar la situació. El fet que s’adjunti un subapartat amb més dades i informació més detallada, personalment, crec que és un recurs interessant d’utilitzar, ja que d’aquesta manera aprofundeix i prova allò que diu amb xifres però també evita introduïr-les en la narració per tots aquells que prefereixen lletres abans que números.

 

Una de les possibles sensacions que pot deixar el llibre després de la seva lectura és que allò que ens ha dit Joan Majó és de sentit comú i potser ja ho sabiem. Si li donem un parell de voltes, veurem que després de llegir-lo és quan les seves idees i perspectives ens semblen de sentit comú, però que segurament, a la societat de l’època prèvia a la crisi, ni s’hi havia parat a reflexionar. 

 

És bo, però a l’hora frustrant veure com canvis que actualment semblen de lògica i necessaris, sigui tan complicat de dur-los a terme. Parlo del sistema de funcionament de les entitats financeres o bé de la gestió dels recursos naturals. Són canvis evidents que s’han de fer pel bé de la societat i del planeta, però realment confiem en que es produïran? Que els bancs estaran disposat a no obtenir tants beneficis o que alguns països cediran per gestionar menys recursos o de forma més controlada i d’aquesta manera també perdre ingressos econòmics?

 

Joan Majó és optimista, les seves paraules, reflexions i possibles solucions desprenen esperança i  confiança en els nous canvis. Des del meu punt de vista i que, personalment, també vull confiar en que molts dels funcionaments i sistemes de gestió s’han de modificar, crec que no tot es pot canviar ni millorar d’una manera  tan radical partint d’una base on el poder econòmic, des de sempre, s’ha imposat. 

 

Partidària d’un equilibri, penso que Majó proposa canvis que són racionals i dintre de les nostres possibilitats però d’altres que queden molt lluny del nostre abast. Una relació entre els governs i els bancs que no afavoreixi aquests últims de manera tan descarada com és l’actual, que pugui millorar i vetllar més per la seguerat dels clients, és a dir, la població, que no pas per l’entitat bancària en si, és possible. La reducció del consum energètic és un dels canvis que a petita escala ja s’està duent a terme (noves formes d’energia, models de cotxe híbrids o elèctrics, altres formes d’estalvi energètic…) a partir d’un model ecoeficient. L’ús d’internet com a eina per consumir tots els altres tipus de mitjans de comunicació és un canvi que ja s’està realitzant i que tot el món s’hi està adaptant de forma més o menys ràpida degut a la manca de recursos de certs territoris del planeta.

 

Majó assegura que una societat més connectada entre tots a través d’internet és sinònim, causa, d’una societat més transparent en matèria política i econòmica. La teoria és bona. A la pràctica veiem que actualment, amb totes les possibilitas de connexió i d’intercanvi d’informació que tenim a l’abast, no ens és ni de bon tros, possible arribar a conèixer tot allò que passa al nostre voltant. Per moltes facilitats que tinguem a l’hora de comunicar-nos hi haurà temes de l’àmbit polític i econòmic que romandran blindats i que per tant, el seu accés, serà quasi bé impossible. Els mitjans de comunicació, internet, podran arribar a destapar molta més informació que fa uns anys, això és cert, però mai en la seva totalitat.

 

És en aquest punt del llibre on es pot trobar una contradicció amb tres elements que planteja l’autor: la societat connectada, la transparència i la democràcia. Majó malgrat la defensa de la transparència de la informació en una societat on tothom pugui accedir a aquests continguts de forma lliure, manté que en alguns aspectes de la política i l'economia, com ara reunions privades, redaccions d’Estatuts etc, la població no hi pot intervindre per tal de no autoperjudicar-se i que per tant, no s’ha d’assabentar de segons quins fets succeeixen a les altes esferes del poder. Dues idees que, per mi, xoquen totalment amb el concepte de democràcia i transparència.

 

Un altre de les divergències i potser una de les temàtiques més optimismes, per no dir utòpica, és la de la Unió Europea o com apunta Majó, la creació de l’Estat Europeu. La teoria, una altra vegada més, és bona. Un Estat unificat federal per tal de crear una potència mundial dins del mercat que pogués estar a l’alçada d’Estats Units, Xina o la Índia. A la pràctica, veiem com Europa està formada per una gran varietat d’Estats, amb cultures i moltes nacions a cada un d’aquests països. Estats molt rics i estats molt pobres que amb prou feines poden mantenir-se a la zona euro. Les diferències econòmiques, encara que aflebeixen a alguns d’aquests països sempre n’afavoreixen a altres, a les grans potències. Per tant, és díficil de pensar que alguns d’aquests estats volguessin perdre el poder que tenen i la sobirania que posseeixen actualment i cedir-la a un únic govern europeu que els hi imposés unes noves normes i lleis a les quals s’haurien de sotmetre. 

 

Potser alguns dels aspectes de El món que ve… ja el tenim aquí, poden semblar utòpics i possiblement massa optimismes, però si més no, evoquen a una reflexió que tots i cada un de nosaltres hauriem de fer. Preguntar-nos què passarà després de la crisi, quins canvis s’han de produïr i sobretot, cap a on volem anar.