Parlem d'economia

Quants cops ens hem preguntat: Com és que ningú va veure venir la crisi? Perquè hi ha països que l’han passat més ràpidament? Ens n’ensortirem? Com?

 

Ara sembla que s’ha establert la moda d’escriure llibres explicant la crisi econòmica. Tots els economistes saben perquè es va originar i tenen la clau per sortir-ne. D’aquest grup però, en destaquen alguns com ara Gonzalo Bernardos, que en el seu llibre “La gran mentira de la economia. Y por qué el futuro será mejor que el pasado a pesar de todo”, ofereix una explicació des d’una perspectiva innovadora, el caràcter dels economistes.

 

Sembla ser que diversos aspectes de la personalitat dels , entre els que destaquen la passió pel diner, la ideologia, la por i la falta de consideració, generen uns patrons d’actuació en ells que ara Bernardos ha identificat i desgrana en aquest llibre.

 

Gonzalo Bernardos és professor titular d’Economia de la Universitat de Barcelona. Dins el món del l’economia executa feines d’analista i consultor econòmic, però sobretot és conegut per la gairebé trentena de llibres que ha escrit i la seva participació com a col·laborador habitual en mitjans de comunicació com La Sexta, 8TV, RAC1, El Periódico i altres.

 

“La gran mentira de la economia” desfà poc a poc els enigmes de la crisi actual. Però el que té més mèrit és que explica aquest fet - que fins i tot a molts economistes costava d’entendre als inicis del període de crisi - de manera que tothom a part de conèixer-ho, ho pot entendre. L’autor ha aconseguit això mitjançant diversos recursos.  

 

El que destaca primerament d’aquest llibre és el punt de vista des del que s’explica la crisi i el funcionament del món econòmic en general. Gonzalo Bernardos es deixa estar de números i dades o conceptes complexos i escull la personalitat dels economistes com a base de la seva argumentació. Llegir la crisi explicada a través de paraules com: passió pel diner; prudència excessiva; porucs, i altres adjectius i expressions és xocant en un principi, innovador sens dubte, atractiu, interessant , entenedor i sorprenentment verosímil, però també pot acabar sent – i és el que ha passat en aquest cas – massa general. Al parlar de termes subjectius com és la personalitat, sembla que Bernardos acaba agafant una mica el camí de la generalització, incloent a tots els economistes dins el mateix sac, fins i tot a ell mateix. M’agradaria pensar que tot i majoria, no tots els economistes són tan incompetents com els descriu l’autor.

 

L’èxit de la senzillesa de l’argument de la personalitat s’ajuda d’un llenguatge planer i senzill al llarg de tot el llibre que facilita la comprensió. Tanmateix, la sang d’economista de l’autor, provoca alguna relliscada que fa que doni algun terme per sabut, i per tant, deixen alguna explicació una mica coixa, tot i que no afecten a la comprensió de l’argument general.

 

Gonzalo Bernardos decideix dividir els 7 capítols  del llibre en tres grans apartats i una gran quantitat de titolets separadors en cada capítol. Una decisió encertada que aporta dinamisme a la lectura i alhora en facilita la comprensió.  Un primer apartat, El desprestigio de los economistas, més introductori que posa el lector en situació per després entrar a  Los errores de los economistas y sus principales causas, la part més extensa, crítica i complexa del llibre que condueix a La reconciliación de los economistas con los ciudadanos, que pretén com la llum al final del túnel, un apartat positiu amb propostes per a un futur millor.

 

L’entrada lenta i contextualitzada en el tema a tractar és un altre punt a favor de l’autor que ha permès que el seu argumentari pugui ser entès per tothom, però que també contempla certs inconvenients. Una explicació tan esplaiada acaba aportant massa detalls que tot i que no són inútils, sí que són prescindibles per entendre l’argument principal i generalment acaben fent més complexa la lectura perquè es perd el fil. Tot i així hi ha detalls com ara la varietat d’exemples que ofereix l’autor, que per una banda suposen un altre recurs per facilitar la comprensió del text, i per una altra donen solidesa a l’argumentació de Bernardos.

 

Contràriament, un factor extern provoca una lleugera pèrdua de solidesa, aquest és el pas del temps. Un argument del 2014 que en part es basa en dades d’aquell mateix any, queda desactualitzat i amb una menor consistència quan aquestes dades canvien, com és el cas d’aquest llibre.

Així mateix, es podria parlar de pèrdua d’inconsistència quan l’autor canvia de la descripció dels errors a la proposta de solucions. Tota l’explicació completament argumentada i exemplificada dóna pas a una proposta de futur molt general i poc argumentada. Gonzalo Bernardos no fa cap proposta específica - es pot dir que no es mulla - i això, venint d’un extens apartat de caire pessimista amb la detallada descripció de les problemàtiques del sistema, dóna poca esperança pel futur i fa dubtar de les seva gran afirmació de la portada de que el futur serà millor que el passat.

 

Així doncs, és clar que tota teoria de nova creació té aspectes a perfilar. Tot i així, Bernardos ha fet una gran feina sent economista i havent-se atrevit a sortir del mur de les dades que s’utilitzen per explicar-ho tot. Ha anat pel camí del què podríem catalogar com a anàlisi psicològic, que en el seu cas s’ha realitzat des de l’experiència i no des del coneixement psicològic. La crisi no la va causar les xifres de tipus d’interès que van caure, sinó les decisions d’economistes desitjosos d’acumular riquesa i s’ha allargat no perquè haguem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó per qüestions ideològiques i d’excessiva prudència.

 

Hi ha un volum de feina destacable darrere del resultat d’aquest llibre i es nota. No crec que serveixi com a únic llibre per entendre l’economia, però sí que és un llibre imprescindible bé per endinsar-se en el coneixement del món econòmic o per completar o aprofundir en aquest coneixement. Et convida a la reflexió i t’obre noves finestres de pensament. Segurament pocs s’havien parat a pensar en la rellevància  i influència del caràcter de les persones en les decisions que prenen al llarg de la seva vida de forma aplicada a contextos reals com és l’economia dels països. Et recorda que per sobre de tot som humans, i són les característiques inherents de la condició d’humans les que en última instància tenen més poder en els governants dels països.  Una altra cosa és que hi ha qui és conscient d’això i sap com dominar a les persones.