Parlem d'economia

19/05/2015

HELENA PRIETO AVELLANEDA

Alguns economistes i polítics asseguren que l’esclat de la crisi econòmica va ser un fet imprevisible i que va agafar a tothom per sorpresa. L’economista Nouriel Roubini, però, va marcar la diferència al preveure l’esclat de la bombolla especulativa l’any 2006, dos anys abans que es produís.

 

Malgrat aquesta predicció, el fet que en aquella època tot fós positiu i els beneficis fossin els protagonistes del panorama financer i econòmic, va ser la causa que la previsió de Roubini quedés en un segon pla i no es tingués en compte, considerant els seus pronòstics de catastrofistes i utòpics. En aquell moment tot anava bé i semblava que res podia fallar. Aquesta visió pesimista i negativa va portar a Roubini a guanyar-se el sobrenom de “Dr.Catàstrofe” (Doctor Doom).

 

Actualment, Nouriel Roubini (Estambul, 1959) és conegut com l’home que va preveure la crisi econòmica mundial. També se’l reconeix per ser el president de RGE (Roubini Global Economics), professor del Stern School of Business de la Universitat de Nova York i per haver treballat com a conseller en el Departament del Tresor dels Estats Units des del 1998 fins al 2000 i a la Casablanca.

 

Crisis economics: A crash course in the future of finance, traduïda al castellà com a Cómo salimos de ésta, és una de les obres més importants de l’economista. L’acompanya l’escriptor Stephen Mihm, reconegut pels seus coneixements sobre història, està especialitzat en el sistema econòmic americà i la cultura històrica dels Estats Units. A més, també és professor d’història a la Universitat de Georgia. Alguns dels seus escrits han estat publicats per algunes de les capçaleres amb més renom mundial com ara The New York Times Magazine o The Washington Post.

 

L’obra, dividida en 10 capítols més un apartat amb les conclusions extretes i una última secció on es plantegen diverses perspectives pel futur, presenta un anàlisi exhaustiu i intens sobre la creació de les crisis econòmiques, la seva evolució i quin és el futur més proper que ens espera a nivell econòmic mundial.

 

Un dels conceptes clau que ja es presenten des de l’inici i que el lector ha d’entendre és que les crisis i el capitalisme sempre van agafats de la mà i que per tant, les crisis , segons els dos autors, mai deixen de produïr-se. D’alguna manera, la població i els governs han d’aprendre a conviure amb l’existència de les crisis. Tal i com diuen els autors, les bombolles financeres no són una rara avis o “cisnes negros”  “las crisis son como cisnes blancos”, totalment normals.

 

Per tant, la idea és que la societat ha d’assumir els cicles d’auge econòmic però també els de devallada i el més important, estar preparats i aprendre a reduir els danys que afecten l’econòmia cada vegada que es produeix una bombolla financera.

 

Per entendre tot aquest procés, els autors es remunten a les crisis econòmiques que s’han produït al llarg del segle XX. Un recorregut històric que confirma el patró de les crisis defensat per Roubini i Mihm, no idèntic, però si una estructura i procés similar en totes les crisis produïdes. D’aquesta forma, el lector es pot fer una idea de com s’ha arribat fins a l’actualitat i quin han estat dels motius per què s’hagi produït la bombolla financera i el seu conseqüent esclat.

 

La contextualització és clau per comprendre, sobretot quan es parla d’economia. Els autors aproximen un món que a la societat en general li sembla llunyà i força incomprensible i gràcies al context i les explicacions sobre cada crisi, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, faciliten la comprensió i una gran de quantitat d’informació desconeguda prèviament per arribar a entendre com hem arribat a la crisi actual.

 

Un altre factor molt important que aporten els autors per recolzar el seu discurs és l’inclusió d’alguns dels principals teòrics i pensadors sobre l’economia i els mercats. Noms com Karl Marx, Stuart Mill, Keynes, Joseph Schumpeter, Hyman Minsky, Robert Shiller, Charles Kindleberg. Autors que anteriorment a l’època actual ja s’havien mostrat crítics amb el sistema capitalista i auguraven els problemes que desencadenaria en les economies dels estats. Alguns d’aquests com ara Keynes també tracten l’aspecte de la intervenció dels governs en l’economia estatal.

 

“Las entidades financieras son cómplices de este desastre mundial” o “La banca es la semilla del problema; el ojo del huracán” són afirmacions que fan Roubini i Mihm i que d’aquesta manera deixen clar al llarg de tota l’obra la seva poca afinitat amb les entitats bancàries, considerades el principal problema de la crisi financera, i sobretot les ajudes que els hi han ofert els governs. Una situació que es trasllada d’Estats Units a nivell mundial i que actualment podem exemplificar-la amb el cas d’Espanya.

 

Roubini i Mihm davant aquesta situació ofereixen diverses propostes per tal de pal·liar les conseqüències de la crisi i afrontar les futures bombolles financeres amb més seguretat i mecanismes per tal que no siguin tan catastròfiques com ho ha estat l’actual a nivell mundial. Un dels principals canvis que proposen és la regulació i la reforma del sistema financer, tenint en compte els canvis en la remuneració d’alts directius i sobretot augmentar el control sobre qui rep els préstecs i la solvència que tenen per tal de retornar l’import econòmic.

 

A part de reformar el sistema, també s’han de reformar les agències de regulació i l’FMI. Els autors consideren que ha arribat a un nivell d’obsolescència, representant a països que la seva economia es troba en decadència (Europa i Estats Units) i que altres països emergents (BRICS, Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica) haurien de tenir-hi la presència merescuda.

 

La fragmentació de les grans entitats bancàries també és un dels objectius principals per tal de transformar aquests bancs en empreses més petites que no puguin evitar quebrar pel simple fet de ser un gran banc.

 

Centrant-se en l’àmbit europeu, el deute dels països PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) consideren que serà inviable el pagament total dels diners que es deuen però que per tal de remuntar l’economia d’aquests països s’ha de convertir en un sistema econòmic més competitiu.

 

Per altra banda una mesura imprescindible és canviar i establir uns limits en les relacions entre els governs (les institucions polítiques) i les entitats bancàries per tal d’evitar rescats a aquells bancs que han estat els culpables de la crisi econòmica.

 

Per últim, els estats hauran de crear unes polítiques monetàries per tal de poder preveure i estar molt més preparats davant les bombolles especulatives que arribaran al futur.

 

Roubini i Mihm presenten totes aquestes propostes al llarg de la seva obra, de manera àgil i entretinguda. Contextualitzant i fent comprensible per el lector tota la informació que se li aporta. 500 pàgines carregades de contingut, que d’entrada pot semblar dificultós però que a mida que s’avança la lectura de forma dinàmica permet entendre la situació actual econòmica, la història del passat econòmic mundial i del que ens espera.

Els autors, seguint en la seva línia, auguren un futur en el que si no s’actua a temps la situació encara anirà a pitjor, fins i tot conceben la possibilitat d’entrar en un cicle de crisi sistemàtica.